L’any 1615 veu la
llum la 2a part de El ingenioso hidalgo
Don Quijote de la Mancha. L’any següent (1616) morirà el seu autor, Miguel
de Cervantes. Enguany, 2016, estem doncs al quart centenari de la mort de
l’escriptor espanyol. De tots és sabuda la seua importància a les lletres
espanyoles i la seua influència a la novel·la de tot el món, però sovint
oblidem que aquesta obra també rep influències d’altres anteriors.
Una d’aquestes
influències ve de la mà d’un valencià. Joanot Martorell (1413-1468) començà el Tirant lo Blanc al gener de 1460. La
seua redacció finalitzà quatre anys més tard però mai va aconseguir veure la seua
obra impresa, ja que la primera edició apareixeria a València el 1490 i la
segona a Barcelona el 1497. L’editor encarregat de la 2a edició va decidir
publicar-la traduïda al castellà a Valladolid el 1511, però com obra anònima.
Aquesta edició és la que estava a la biblioteca del Quijote.
El capellà de la novel·la
castellana, no sols el salvarà de les flames quan fa la cremà dels llibres que
suposen l’origen de tots els mals del cavaller, sinó que a més a més li
recomana la seua lectura al barber, fent-li grans alabances: “¡Válame Dios! –dijo
el cura, dando una gran voz–. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá,
compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina
de pasatiempos.” [...] “Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es
éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en
sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos
los demás libros de este género carecen”.
Efectivament, és
el seu realisme el que li resulta fascinant. Que el Tirant no muira al camp de
batalla, sinó malalt al llit, que faça testament abans del desenllaç, que es
queixe dels dolors... és cosa poc comuna a les novel·les de cavalleries de
l’època. Per això li resulta tan interessant a Cervantes, que parla per boca
dels seus personatges al Quijote.