AMB LES HORES COMPTADES

Serà carícia el suau toc

en la falla de la flama.

L'espurna serà proclama

i el foc serà tots els focs.

Jesús Peris Llorca

L’arquitectura efímera és la que està pensada per a un moment puntual, per a no perdurar en el temps i de la que habitualment sols en queden documents gràfics. En l’antiguitat, els monuments efímers es feien per a grans events, com l’entrada del Reis a la ciutat. La temporalitat d’aquest tipus de construccions permet als arquitectes i dissenyadors jugar i experimentar d’una manera diferent i molt més lliure amb espais i formes, obtenint vertaderes obres mestres. 

I és aquest el cas de les falles, que acompleixen els requisits de temporalitat i alhora són vertaderes obres d’arquitectura amb estructures complexes on es repartix el pes de manera acurada. El foc és l’encarregat en aquest cas de fer desaparèixer les obres, que es consumeixen amb les flames la nit de Sant Josep. 

Ninot indultat Falles 2009.
Falla Quart-Palomar

Les estructures organitzatives de les falles romanen immutables des de fa més de 50 anys, paradoxalment. És una festa consolidada i en constant expansió, en contraposició al concepte “efímer”. Aquest concepte, doncs, s’aplica per la caducitat de les obres, condemnades a morir a flama. 

En origen, les falles eren trastos vells que es cremaven per celebrar el canvi d’estació, de manera que cremaven el que deixaven enrere per donar pas a la vida que portava la primavera. El concepte “monument” comença a emprar-se a finals del segle XIX i principis del XX, ja que històricament les falles eren una manifestació d’art popular, i per tant, art efímer. A partir dels anys 30 es consolida la falla artística, piramidal, barroca, monumentalista i amb grans remats pensats per cridar l’atenció dels turistes, tal i com les concebem hui a dia. Consolidar la festa significava assentar les bases del monument com a tal, però no va resultar fàcil al tractar-se d’un producte perible, fruit de la imaginació creadora de l’artista combinada a més a més amb l’actualitat del moment.

BARTÓK, EL PIANISTA DEL FOLKLORE

Escribí este texto para la Revista GURB. Se publicó el martes 30 de junio de 2015: http://www.gurbrevista.com/2015/06/bartok-el-pianista-del-folklore/

--------------------------------------------------------------------------------

Béla Bartók (1881-1945) es una de las figuras más importantes en la música del siglo XX. De origen húngaro, hijo de una maestra y de un director de escuela agrícola, empieza a tocar el piano a la temprana edad de cinco años. Poco después fallece su padre y Bartók y su madre se trasladan a Ucrania, donde el joven empieza a componer con tan solo nueve años (estas primeras composiciones tienen una notable influencia de Franz Liszt, sobre todo de sus danzas).

Con once años da su primer concierto y con diecisiete se muda a Budapest para matricularse en una academia de música. Allí conoce a Kodaly, con quien emprenderá un magnífico estudio sobre la musicalidad folclórica balcánica en general, y magiar en particular, entre 1903 y 1905. Recogen los cantos, la música instrumental y las danzas campesinas de Hungría para luego transcribirlas en papel pentagramado y realizar un diagnóstico exhaustivo de los elementos (escalas, ritmos, intervalos musicales, velocidades, fraseo, etc.). Luego Bartók irá extendiendo sus estudios a gran cantidad de pueblos: rumanos, rutenos, eslovacos, búlgaros, turcos.

Notable es la integración que se produce en el compositor de todas estas influencias. A lo largo de los años va produciéndose una infiltración cada vez mayor de lo folclórico en su obra, en un proceso que el propio Bartók conoce y analiza.