TIRANT I QUIXOT, ELS BONS AMICS

L’any 1615 veu la llum la 2a part de El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha. L’any següent (1616) morirà el seu autor, Miguel de Cervantes. Enguany, 2016, estem doncs al quart centenari de la mort de l’escriptor espanyol. De tots és sabuda la seua importància a les lletres espanyoles i la seua influència a la novel·la de tot el món, però sovint oblidem que aquesta obra també rep influències d’altres anteriors.  

Una d’aquestes influències ve de la mà d’un valencià. Joanot Martorell (1413-1468) començà el Tirant lo Blanc al gener de 1460. La seua redacció finalitzà quatre anys més tard però mai va aconseguir veure la seua obra impresa, ja que la primera edició apareixeria a València el 1490 i la segona a Barcelona el 1497. L’editor encarregat de la 2a edició va decidir publicar-la traduïda al castellà a Valladolid el 1511, però com obra anònima. Aquesta edició és la que estava a la biblioteca del Quijote.

El capellà de la novel·la castellana, no sols el salvarà de les flames quan fa la cremà dels llibres que suposen l’origen de tots els mals del cavaller, sinó que a més a més li recomana la seua lectura al barber, fent-li grans alabances: “¡Válame Dios! –dijo el cura, dando una gran voz–. ¡Que aquí esté Tirante el Blanco! Dádmele acá, compadre; que hago cuenta que he hallado en él un tesoro de contento y una mina de pasatiempos.” [...] “Dígoos verdad, señor compadre, que por su estilo es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros de este género carecen”.

Efectivament, és el seu realisme el que li resulta fascinant. Que el Tirant no muira al camp de batalla, sinó malalt al llit, que faça testament abans del desenllaç, que es queixe dels dolors... és cosa poc comuna a les novel·les de cavalleries de l’època. Per això li resulta tan interessant a Cervantes, que parla per boca dels seus personatges al Quijote.

Si ho estudiem amb una miqueta de cura, veurem que el Tirant guia en gran part al Quijote, començant per l’elecció del seu nom: en Don Quijote de la Mancha, eixa “mancha” s’oposa al Blanc del nostre Tirant, en un intent de subratllar la condició humorística i fins i tot ridícula del Alonso Quijano. Però Cervantes ho oculta de forma intel·ligent al substituir a l’inici de la novel·la el terme “aldea” per “lugar”: En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre...  

Tirant lo Blanch, il·lustració de Manuel Boix

Un altre element que tenen en comú ambdós obres és l’episodi en el que un personatge pateix un accident i es trenca la cama, Tirant fugint de la cambra de Carmesina (fet que recorda també a la caiguda de Calisto en La Celestina); i al Quixot, tenim un frare que el cavaller ataca creient que és un malvat i que es trenca la cama en caure de la burreta que el porta. I d’altra banda, en un altre moment de la novel·la, el Quixot lluirà unes robes una mica ridícules que recorden a una imatge semblant de la Viuda Reposada, quan apareix quasi nua i es veu desprotegida a la cambra de Carmesina.

I els propis protagonistes tindran semblances en les seues aventures. Comencem amb l’episodi en què el Quijote pretén entrar en batalla a l’enfrontament entre dos exèrcits, que en realitat són dos ramats. Quan el cavaller entra en batalla i comença a espantar els ramats, els pastors li llancen pedres i una encerta de ple a la seua boca, de manera que li arranca “de camino tres o cuatro dientes y muelas de la boca”; el cavaller confessa que el dolor és tan gran que “no le dejaba sosegar”. Està sent el reflex del Tirant, encara que el castellà no ho sàpiga (Cervantes sí que sabrà de sobres el que fa, no ens enganyem).

Al seu torn, Tirant és atacat pels reis d’Egipte i la Capadòcia i el seu cavall mor. En la caiguda, s’empresona una cama que li costarà gran esforç alliberar. Quan per fi ho aconseguix i es posa dempeus li cau la peça de l’armadura que protegeix la boca (la bavera), situació que el rei d’Egipte aprofita per llançar-li un pot de llança “e per ço com no tenia bavera donà-li enmig de la galta e derrocà-li quatre queixals de què perdé molta sang e tenia grand dolor”. Tirant i Quixot estan patint, doncs, un  accident ben paregut.

Il·lustració de Jules David, que representa la
lluita del Quixot amb els ramats. 

Un altre episodi que Cervantes agafarà com inspiració per al seu Quijote és el moment on Tirant s’amaga dins d’un bagul a la cambra de Carmesina amb l’ajuda de Plaerdemavida per poder veure nueta a la seua amada. Cervantes fa una adaptació esplèndida a l’episodi de “El celoso extremeño” però a la inversa, ja que seran les dames qui guaitaran per un foradet per veure a l’atractiu senyor, ajudades per un esclau que allumena per a que puguen mirar a plaer.

I arribem a la mort, moment en que ambdós cavallers també són, de nou, semblants. El Quijote, igual que Tirant, mor per causes naturals: unes febres agraven la seua malenconia (recordem que aleshores la malenconia es considerava una malaltia), i també dicta un testament abans de faltar. El Tirant mor per un agut dolor al costat que els metges no aconsegueixen curar; de nou, causes naturals. El nostre cavaller farà també testament abans de morir, deixant com hereu al seu nebot Hipòlit. El Quixot deixa el seu llegat també a la seua neboda, però alhora se’n recorda de l’ama i del Sancho Panza, fidel escuder.

Com hem vist, ambdós obres i cavallers s’entrellacen i s’assemblen. Tirant i Quixot són personatges humans, de carn i ós, que pateixen accidents, dolors i malalties. Que moren també humans, al llit i amb testament, i no com a gran herois al camp de batalla. Amb aquestes obres, Martorell i Cervantes assentaran les bases per al futur de la novel·la de cavalleries, i de la cerca de personatges amb profunditat psicològica i humanitat reals, que superen estereotips i tòpics. 

*Aquest article fou escrit expressament per al llibret de Falles 2016 de la Falla Plaça d'Espanya de Cullera.